Cuidar als fills, si, pero menys

“La hiperpaternitat s’ha convertit en un model educatiu habitual en les societats més benestants. No obstant això, són molts els experts que creuen que cal estar menys pendents dels fills, pel seu propi bé. Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què als nens no se’ls feia massa cas. Sense anar molt lluny, l’àvia de qui escriu, quan un nét o néta es posaven pesadets, recomanava actuar davant d’ells: “Com si fossin mobles”. Una taula, una cadira o un armari. Ignorar fins que se’ls passés la rabieta o deixessin de donar la llauna. El “ja trobaràs alguna cosa per fer” era així mateix una altra resposta habitual al clàssic “m’avorreixo”.

jocfustaEs considerava que el distreure era tasca dels nens, no dels pares, i que un era capaç de fer-ho sol. L’escriptor anglès D.H. Lawrence (1885-1930) també creia que no fer gaire cas als nens era el més convenient per al seu benestar. Les seves tres regles per començar a educar (“deixar-los en pau, deixar-los en pau i deixar-los en pau”), ho testifiquen. És una faceta de la respectada educació anglesa, que ha tingut com una de les seves bases una certa desafecció amb els fills (no en va són els inventors de les nannies i dels internats). També ho era el no comentar en públic les virtuts d’un fill, el que es considerava totalment inadequat. Una cosa similar, encara que passat pel sedàs més càlid de la Mediterrània, succeïa aquí: si en una reunió social algú preguntava pels nens, aquests estaven “bé” o “molt bé” i punt. També, fins no fa gaire, els nens tenien tardes lliures i agendes amb espais en blanc i amb un vague “aneu a jugar per aquí” es resolien molts dissabtes i diumenges (…)”.

Llegir tot l’article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *