Les pors i l’aprenentatge de la valentia

nino-miedo

Que el filòsof José Antonio Marina reconegui que «tots tenim pors» pot resultar tranquil·litzador. Encara que hi hagi un matís que les persones, segons aquest investigador, hauríem de tenir clar. «Hi ha pors que ens protegeixen i pors que ens destrueixen. Aquestes darreres són els nostres enemics i com a tal cal declara-los la guerra». Aquesta batalla de Marina està especialment dirigida als nens, perquè les seves pors, assegura, «poden arribar a entorpir el seu desenvolupament». Sobre com ensenyar-los a afrontar i vèncer versa el seu últim llibre, «Les pors i l’aprenentatge de la valentia», tota una pedagogia del coratge.

  • Diu Vostè que hi ha pors que ens protegeixen, i pors que ens destrueixen. Per què de vegades aconsegueix dominar la por?
  • Perquè és molt astut, és molt subtil, ens enganya amb molta facilitat. Enganya perquè ens presenta com a solució just allò que cal evitar, que és la fugida. I amb molt bones raons. Per exemple: una persona a qui li fa por anar a una festa, en comptes de dir “em fa por la festa”, el que pensa és “si serà molt avorrida, per a què aniré, a més no he de posar-me, i a sobre que bé, perquè fan una pelicula a la tele”. Acaba no anant, i la seva decisió el tranquil·litza momentàniament. Però la solitud és un antídot fals contra la por social. Fals perquè en realitat ho està alimentant. A la por cal tenir veritable odi. Cal declarar-li la guerra.
  • Aquest Llibre està dedicat a les pors infantils i adolescents. Què hem de veure els pares en les pors dels nostres fills?
  • Molt.

llegir més…

Fills sobreexposats a Facebook?

fills_sobreexposats_al_facebook_la_vanguardiaEls experts alerten dels riscos que comporta la tendència a exhibir imatges dels fills a les Xarxes socials: les fotos són per sempre.

Sense caure en alarmismes, els experts alerten del risc que corren els pares que sobreexposen els seus fills a les xarxes socials, com ara Facebook. D’una banda, no sempre es té en compte que les fotos que es pengen a internet després són impossibles d’esborrar. De l’altra, els especialistes alerten que són els joves els que han de configurar la seva pròpia identitat digital, sense rebre interferències per part dels pares. Els fills hereten una genètica, s’intenta donar-los una bona educació i, això és nou, molts dels nens d’avui dia es trobaran d’aquí a uns anys amb una biografia digital construïda pels seus pares. El costum cada dia més estès de penjar fotos –en aquest cas de la canalla– a les xarxes socials ja té nom: l’oversharenting (pares que sobrecomparteixen). I el mateix nom convida a la reflexió crítica, a plantejar-se on s’ha de posar la frontera a l’hora d’ensenyar l’àlbum familiar al món digital

llegir més…

Cinc raons per deixar de dir “Molt bé”!

Sortiu a un lloc de jocs, visiteu una escola o apareixes a la festa d’aniversari d’un nen, i hi ha una frase que de segur escoltaràs: “Molt bé!”. Fins i tot els nadons petits són elogiats per ajuntar les seves mans (“Bonic aplaudiment!”). A alguns de nosaltres se’ns escapen aquests judicis sobre els nostres nens al punt que gairebé es converteix en un tic verbal.

Molts llibres i articles adverteixen en contra de recórrer al càstig, des d’enganxar fins l’aïllament forçat (“temps fora”). Ocasionalment algú fins i tot ens demanarà que reconsiderems la pràctica de subornar als nens amb adhesius o menjar. Però vostè haurà de buscar àrduament per trobar una paraula que desanimi el que és eufemísticament anomenat reforç positiu.

Perquè no hi hagi cap malentès, el punt aquí no és qüestionar la importància de donar suport i incentivar als nens, la necessitat d’estimar i abraçar i ajudar-los a sentir-se bé amb ells mateixos. Els elogis, però, són una història completament diferent. Aquí explico perquè.

Continua llegint….

El cor batega millor quan sóm agraïts!

Sabies que la gratitud és l’emoció més saludable per l’organisme? Laura Mari, consultora, coach i experta en intel·ligència emocional, ens dóna en aquesta entrevista alguns consells clau que afavoriran l’autoconsicència i autorregulació emocional dels nens, com fomentar que siguin agraïts.

Què creu que passaria si els nens aprenguessin educació emocional des de ben petits, a l’escola? Com es mourien aquests nens en el món laboral?

S’ha demostrat que els nens i nenes que s’han format en educació emocional disposen de millor autoconeixement i autoregulació emocional. Aquest tipus de persones, quan treballen en una organització, generen un millor clima laboral que influeix directament en la salut de l’empresa. Fins i tot, s’ha demostrat que tenen la pressió arterial més baixa.

Això és una bona prova de la importància de l’educació emocional…

A més, els nens i nenes (futurs treballadors) que saben autoregular-se tenen més empatia i són capaços de treure el millor dels altres, adequant els rols a les capacitats de cadascú. Quan la gent se sent compresa, es compromet més amb l’organització, i el compromís és el resultat d’una organització sana. També s’ha demostrat que els alumnes que fan un bon ús de les emocions desenvolupen un lideratge positiu.

Com és un nen líder?

El lideratge dels nens és molt diferent al lideratge dels adults. Sovint, un nen que exerceix el lideratge al pati, imposant-se als altres perquè és el més fort o el millor jugant al futbol, no serà un líder en el futur. Un líder és una persona molt flexible que posa les necessitats dels altres per davant de les seves, que té un objectiu i aconsegueix que els altres el comparteixin. És aquell que té impacte i una influència positiva en el grup.

El cor batega millor si som agraïts

Cal dir “Ho sento”, “Perdó”?

No ensenyis als teus fills a dir “HO SENTO”

La professora de preescolar Ann Hardesty McKinley comparteix el seu mètode per ensenyar empatia als seus preescolars. Els nens/es a aquesta edat no entenen les paraules “ho sento”, ella ens diu, “aleshores, els ensenyo el que vol dir ho sento”.

Jo sóc la peculiar professora de preescolar que no obliga els nens a dir “ho sento” quan fereixen a un company amb paraules o accions. El que si faig, és que li preguntin al seu company, “estàs bé?” Algunes vegades la resposta és “Sí”, però la majoria de les vegades és “No”. Després els dic que vagin i preguntin: “Que puc fer perquè et sentis millor?”, en aquest moment, els faig suggeriments de què fer: “Necessites ajuda per reconstruir la teva torre de blocs? Necessites una abraçada? Una tovallola de paper mullada faria sentir millor el dolor d’aquest cop? Vols que et deixi sòl?”. És que això funciona perquè passem per aquestes situacions a la tardor, i a la primavera quan algun noi/a cau al parc de jocs, altres nens corren fins on hi ha el i li pregunten: “Estàs bé? Què puc fer perquè et sentis millor?”.

El fons d’això és que no estem buscant culpables, estem marcant la diferència.

Imagen

No le enseñes a tus hijos a decir “LO SIENTO”

Cuidar als fills, si, pero menys

“La hiperpaternitat s’ha convertit en un model educatiu habitual en les societats més benestants. No obstant això, són molts els experts que creuen que cal estar menys pendents dels fills, pel seu propi bé. Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què als nens no se’ls feia massa cas. Sense anar molt lluny, l’àvia de qui escriu, quan un nét o néta es posaven pesadets, recomanava actuar davant d’ells: “Com si fossin mobles”. Una taula, una cadira o un armari. Ignorar fins que se’ls passés la rabieta o deixessin de donar la llauna. El “ja trobaràs alguna cosa per fer” era així mateix una altra resposta habitual al clàssic “m’avorreixo”.

jocfustaEs considerava que el distreure era tasca dels nens, no dels pares, i que un era capaç de fer-ho sol. L’escriptor anglès D.H. Lawrence (1885-1930) també creia que no fer gaire cas als nens era el més convenient per al seu benestar. Les seves tres regles per començar a educar (“deixar-los en pau, deixar-los en pau i deixar-los en pau”), ho testifiquen. És una faceta de la respectada educació anglesa, que ha tingut com una de les seves bases una certa desafecció amb els fills (no en va són els inventors de les nannies i dels internats). També ho era el no comentar en públic les virtuts d’un fill, el que es considerava totalment inadequat. Una cosa similar, encara que passat pel sedàs més càlid de la Mediterrània, succeïa aquí: si en una reunió social algú preguntava pels nens, aquests estaven “bé” o “molt bé” i punt. També, fins no fa gaire, els nens tenien tardes lliures i agendes amb espais en blanc i amb un vague “aneu a jugar per aquí” es resolien molts dissabtes i diumenges (…)”.

Llegir tot l’article

Educant els fills en la incertesa

“Educar els fills mai va ser fàcil, i en una societat sense certeses encara ho és menys. Si no sabem què necessitaran en el futur, la clau és criar-los, com diuen els experts, com joncs: dotar-los d’una base psicològica forta i actituds flexibles que els permetin adaptar-se.amics La situació actual ofereix poques seguretats i certeses, des del punt de vista individual i col·lectiu. Conceptes com formació, carrera professional, ocupació estable, habitatge en propietat, domicili habitual, parella o família estan en transformació, i moltes de les idees i creences que durant anys han servit de referència o han regit la societat estan en crisi. En aquestes circumstàncies, la tasca d’educar es complica perquè pares i mares han d’afrontar problemes per als que no poden usar els mètodes que els seus pares van utilitzar amb ells. “Cada generació ho té més difícil que l’anterior per educar perquè fa cent generacions -per dir una xifra-, tot el que havia d’aprendre un nen li ho podien ensenyar els seus pares, i avui els pares ni tan sols saben què ha d’aprendre el fill o han d’aprendre ells”, explica Mariano Fernández Enguita, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid (…)”.

Llegir tot l’article

Problemes amb l’autoestima?

autoestimaRaimon Samsó:

“Buscar sempre l’aprovació externa pot resultar una arma de dos talls. La clau és augmentar el valor personal davant un mateix, però no davant de ningú. De petits, pocs reben una educació enfocada al benestar emocional, i després, de grans, a no tenir una referència interna, les persones busquen en els altres un succedani d’autoestima que acaba creant més problemes dels que tracta de solucionar. S’ha escrit molts llibres sobre el tema, s’imparteixen cursos i s’omplen consultes de persones que volen millorar el seu autoconcepte… però molts obliden que la vàlua és fruit de l’autopercepció i no del que diguin els altres”.

Llegeix l’article complert

Els dotze errors més comuns dels pares

Com educar bé als fills és una preocupació freqüent entre els pares. Saber què fer en cada situació i com afrontar cada conflicte no és fàcil ni hi ha receptes màgiques. Sí que pot resultar més senzill saber què no fer, quins són els errors bàsics d’evitar. Un dels errors més comuns és protegir en excés els fills.

L’educació dels fills provoca moltes inseguretats i no poques angoixes a molts pares. Ho estaré fent bé? L’hauria d’haver castigat? M’hauré passat de dur? Seré massa tou? Com faig perquè m’obeeixi?…

Psicòlegs i pedagogs expliquen que potser restaria pressió als progenitors modificar les seves expectatives: enlloc d’aspirar a fer-ho tot bé, plantejar no fer-ho malament i, sobretot, evitar els errors més nocius a l’hora d’educar…

Uno-de-los-errores-mas-comunes_54365610835_51351706917_600_226

Segueix llegint…

Los doce errores más comunes (1)