Càstigs, conseqüències, resolució de conflictes,…?

Elimina por completo la palabra “consecuencia” de tu vocabulario y reemplázala por la expresión “resolución-de-problemas”.Becky Eanes file0001156907879
“Mi hija de 3 años y medio estaba sentada en el sofá después del baño envuelta en la toalla y me respondió con un NO unas 5 veces cuando le pedí que se pusiera su pijama. Yo estaba ocupada con el bebé, y escuché a mi marido decir “Vale, muy bien. ¡Pues no hay cuento!” , así que dije “¡Eh! Parece que tenemos un problema. Es hora de ir a la cama y necesitas llevar puesto el pijama. ¿Cómo crees TÚ que podríamos solucionarlo?” . Entonces esbozó una gran sonrisa, y propuso que todos fuéramos formando una fila y dando palmas hasta su habitación… ¡alegremente! ¡Y lo mismo para cepillarse los dientes y hacer caca después! En cada ocasión dije: “¡Ey!, ¡excelente habilidad para resolver los problemas! ¡Gracias!”. ¿Y cuál fue su respuesta?”¡De nada, mamá!” – Carrie
La mayoría de los expertos en crianza sugieren que cuando los hijos “se portan mal” la mejor manera de actuar es mediante “consecuencias”. A los padres se les dice que dejar a los niños experimentar las consecuencias de sus erróneas decisiones les enseñará lecciones. Tiene sentido, ¿verdad?
Bien, pues no.
Me encantan las consecuencias naturales como maestra. Todos hemos tenido que aprender que si no recordamos llevarnos el almuerzo, estaremos hambrientos.
Pero cuando la mayor parte de los padres emplean las “consecuencias” para disciplinar, éstas no son el resultado natural de las acciones de los hijos (“Olvidé llevarme el almuerzo hoy, así que me quedé hambriento“). En su lugar, se han convertido para los hijos en las amenazas que escuchan en boca de sus padres: “Como tenga que detener el coche e ir ahí atrás, ¡¡¡habrá consecuencias!!!”

llegeix més…

5 FORMES DE PREGUNTAR PER AJUDAR A PENSAR ALS INFANTS DAVANT ELS CONFLICTES.

Katia Velar Ceballos

5 formes de preguntar per ajudar a pensar als infants davant els conflictes.
No pensis per l’infant el que pugui pensar per ell mateix.Pensaments-Spivack
5 formes de preguntar per ajudar a pensar als infants davant els conflictes.
L’article d’avui gira al voltant de la importància de potenciar la reflexió en els infants  per afavorir que desenvolupin estratègies de raonament reflexives davant dels diferents conflictes que poden sorgir en el dia a dia.
Els conflictes formen part de la nostra quotidianitat, formen part de la vida, el que és important és saber triar les estratègies adequades per afrontar-los.  Aquestes estratègies les podem anar aprenent i millorant al llarg de la nostra vida, però com ja sabeu, la infància és un moment d’especial importància i a vegades els adults tendim a donar als infants respostes i perdem l’ oportunitat de que ells mateixos les trobin.
En aquest escrit vull compartir amb vosaltres una tècnica molt útil que ens va arribar al 1974 del la mà dels psicòlegs Spivack i Shure.  El que ens venen a explicar és una manera de poder ensenyar a resoldre conflictes socials als infants (als adults tampoc ens va gens malament aprendre aquest tipus de tècniques).
Es tracta de potenciar cinc tipus de pensaments diferents:

1.    PENSAMENT CAUSAL
·    Què ha passat?
2.    PENSAMENT ALTERNATIU
·    Quines idees tinc de com puc solucionar-ho?
3.    PENSAMENT CONSEQÜENCIAL
·    Quines són les conseqüències de cada solució?
4.    PENSAMENT DE PERSPECTIVA
·    Quina repercussió té en els altres el que jo faci?
5.    PENSAMENT MITJANS-FI
·    Quines són les passes que necessito per posar en pràctica la solució que he triat?

Llegir més …

Generació C, amb C de contrast

Teresa Terrades

ZITS02
Quan va començar la crisi, ells tenien uns deu anys o potser menys.
Feien vacances cada estiu en boniques cases rurals o bé s’escapaven amb els pares a conèixer altres països. Es van acostumar a tenir , amb facilitat, roba de marca i ginys tecnològics d’última generació. Al sortir de l’escola anaven a diverses activitats extraescolars durant la setmana i era freqüent fer algun àpat al restaurant durant el cap de setmana. En funció de les preferències molts d’ells tenien mascotes al jardí casa perquè vivien amb cases hipotecades però amb jardí.
Podien anar a escoles concertades o públiques, una qüestió que depenia més de la postura ideològica dels pares que no pas de la seva butxaca. Perquè els pares han estat persones implicades de manera esforçada i compromesa amb tot allò que ha rodejat la seva infantesa. Tant , que de vegades fins i tot s’han oblidat d’oblidar-los , s’han oblidat d’ells mateixos per tal de fer dels seus fills el seu millor reflex, tant que fins i tot s’han oblidat de deixar-los caure o de deixar-los equivocar o d’ensenyar-los a anar a comprar el pa.
Aquests nois i noies fills de la classe mitjana dels feliços anys dos-mil, han estat els primers a conviure amb aules plenament multiculturals i han contrastat com cap altra generació, els estereotips culturals d’uns i altres. Ells ens han ensenyat com n’eren de pesants les etiquetes i com ens ha costat de gestionar-les, en determinats moments, als més grans.
Els nois i noies dels feliços anys dos mil són la generació C.

llegeix més …

http://mestres.ara.cat/mobreslaporta/2015/01/12/generacio-c-amb-c-de-contrast/

 

Luis Rojas Marcos: “És millor dir-li al teu fill «Has fet un desastre» que «Ets un desastre»”

ANTONI BASSAS | Actualitzada el 07/12/2014 00:00
“Els nens, a partir dels 4 anys i fins als 16, són el que escolten d’altres persones”, diu el psiquiatre, que apunta que “sempre es pot trobar alguna cosa positiva en el que fan els nens”  que-no-Pero-ha-mes_ARAIMA20141207_0036_18

Per què sempre volem el que no tenim?
Els éssers humans busquem metes noves. I a sobre ara vivim en una cultura plena de possibilitats. Mai no hi havia hagut tantes opcions. Però no estic segur que sempre vulguem alguna cosa perquè no la tenim.

Comte-Sponville diu que quan no tenim una cosa, patim, i que quan la tenim, ens avorrim. La solució és desitjar el que tenim.
Sí, indubtablement. Però jo diria que la majoria gaudim de moltes coses que tenim. Per exemple, amb el menjar: repetim els plats que ens agraden. O certs tipus de literatura, que ens hi aficionem i continuem amb ells, no? Però de tant en tant és bo canviar i posar-nos reptes.

En les 303 idees dels seu llibre hi ha de tot, però n’hi ha moltes referides a les relacions de parella. ¿Ens enganyem gaire dient amor al que en el fons és desig?
Els éssers humans tenim la capacitat de vincular sexe amb sentiments, il·lusions, imaginacions i amor. L’enamorament, molt intens, el flechazo, seria el primer moment, i després ve l’amor a llarg termini. Tot això ho pot rodejar l’acte sexual. Pot haver-hi amor sense sexe però no hi ha dubte que el sexe és la base fonamental d’una relació.

Joan Capri deia en un dels seus populars monòlegs: “L’amor se’n va, però ella es queda”.

Llegir més…

Entrevista en directe: LUÍS ROJAS MARCOS I ANTONI BASSAS

Les pors i l’aprenentatge de la valentia

nino-miedo

Que el filòsof José Antonio Marina reconegui que «tots tenim pors» pot resultar tranquil·litzador. Encara que hi hagi un matís que les persones, segons aquest investigador, hauríem de tenir clar. «Hi ha pors que ens protegeixen i pors que ens destrueixen. Aquestes darreres són els nostres enemics i com a tal cal declara-los la guerra». Aquesta batalla de Marina està especialment dirigida als nens, perquè les seves pors, assegura, «poden arribar a entorpir el seu desenvolupament». Sobre com ensenyar-los a afrontar i vèncer versa el seu últim llibre, «Les pors i l’aprenentatge de la valentia», tota una pedagogia del coratge.

  • Diu Vostè que hi ha pors que ens protegeixen, i pors que ens destrueixen. Per què de vegades aconsegueix dominar la por?
  • Perquè és molt astut, és molt subtil, ens enganya amb molta facilitat. Enganya perquè ens presenta com a solució just allò que cal evitar, que és la fugida. I amb molt bones raons. Per exemple: una persona a qui li fa por anar a una festa, en comptes de dir “em fa por la festa”, el que pensa és “si serà molt avorrida, per a què aniré, a més no he de posar-me, i a sobre que bé, perquè fan una pelicula a la tele”. Acaba no anant, i la seva decisió el tranquil·litza momentàniament. Però la solitud és un antídot fals contra la por social. Fals perquè en realitat ho està alimentant. A la por cal tenir veritable odi. Cal declarar-li la guerra.
  • Aquest Llibre està dedicat a les pors infantils i adolescents. Què hem de veure els pares en les pors dels nostres fills?
  • Molt.

llegir més…

Cinc raons per deixar de dir “Molt bé”!

Sortiu a un lloc de jocs, visiteu una escola o apareixes a la festa d’aniversari d’un nen, i hi ha una frase que de segur escoltaràs: “Molt bé!”. Fins i tot els nadons petits són elogiats per ajuntar les seves mans (“Bonic aplaudiment!”). A alguns de nosaltres se’ns escapen aquests judicis sobre els nostres nens al punt que gairebé es converteix en un tic verbal.

Molts llibres i articles adverteixen en contra de recórrer al càstig, des d’enganxar fins l’aïllament forçat (“temps fora”). Ocasionalment algú fins i tot ens demanarà que reconsiderems la pràctica de subornar als nens amb adhesius o menjar. Però vostè haurà de buscar àrduament per trobar una paraula que desanimi el que és eufemísticament anomenat reforç positiu.

Perquè no hi hagi cap malentès, el punt aquí no és qüestionar la importància de donar suport i incentivar als nens, la necessitat d’estimar i abraçar i ajudar-los a sentir-se bé amb ells mateixos. Els elogis, però, són una història completament diferent. Aquí explico perquè.

Continua llegint….

Cal dir “Ho sento”, “Perdó”?

No ensenyis als teus fills a dir “HO SENTO”

La professora de preescolar Ann Hardesty McKinley comparteix el seu mètode per ensenyar empatia als seus preescolars. Els nens/es a aquesta edat no entenen les paraules “ho sento”, ella ens diu, “aleshores, els ensenyo el que vol dir ho sento”.

Jo sóc la peculiar professora de preescolar que no obliga els nens a dir “ho sento” quan fereixen a un company amb paraules o accions. El que si faig, és que li preguntin al seu company, “estàs bé?” Algunes vegades la resposta és “Sí”, però la majoria de les vegades és “No”. Després els dic que vagin i preguntin: “Que puc fer perquè et sentis millor?”, en aquest moment, els faig suggeriments de què fer: “Necessites ajuda per reconstruir la teva torre de blocs? Necessites una abraçada? Una tovallola de paper mullada faria sentir millor el dolor d’aquest cop? Vols que et deixi sòl?”. És que això funciona perquè passem per aquestes situacions a la tardor, i a la primavera quan algun noi/a cau al parc de jocs, altres nens corren fins on hi ha el i li pregunten: “Estàs bé? Què puc fer perquè et sentis millor?”.

El fons d’això és que no estem buscant culpables, estem marcant la diferència.

Imagen

No le enseñes a tus hijos a decir “LO SIENTO”